MALES NOTÍCIES: LLAGOSTINS BARATS

Avui es consumeixen molts més llagostins que fa deu anys, tots ho podem constatar. Com és, això? Home, sobretot perquè van barats i hem perdut el costum de reservar-los per a les ocasions especials. I per què ha baixat el preu? Doncs perquè n’hi ha més oferta. Però no és que els llagostins dels nostres mars s’hagin posat a reproduir-se més que mai; és que n’importem cada vegada més d’arreu del món.

Els anys 70 es va començar a criar llagostins en piscifactories, que permeten obtenir-ne molta quantitat per un cost molt inferior al de la pesca. Avui un terç de la producció mundial de llagostins és d’aqüicultura i dos terços de pesca. El ritme actual de pesca i cria de llagostins és un despropòsit descomunal, per raons múltiples i variades.

Llagostins cultivats

Típicament, les zones costaneres pantanoses de països tropicals són manglars: boscos de mangle, un arbre que viu en aigua salada. La majoria de granges de llagostins s’instal·len en aquestes zones: els manglars s’arrasen completament i es converteixen en “piscines”.

Els manglars són un dels ecosistemes més rics del món. La gent que viu als voltants n’obté molts peixos, reptils, mamífers, moluscos, crustacis, aus, plantes medicinals, herbes, verins, substàncies per adobar cuir, espècies, fusta, etc. Quan es destrueix un manglar desapareix la font de tots aquests recursos, a més de l’entorn natural d’aquesta gent i part de la seva identitat cultural.

Els manglars filtren els sediments que van de la terra cap al mar, de manera que en talar-los els esculls de corall que hi ha davant de les costes queden sepultats. Resulta que un 10% de la pesca marina mundial s’obté d’aquests esculls.

Els manglars protegeixen la costa de tempestes i huracans i en frenen l’erosió. Les zones que els tsunamis afecten de forma menys virulenta són les protegides per esculls de corall i manglars en bon estat de conservació.

La FAO estima que des del 1980 s’ha perdut un 25% de la superfície de manglars, la majoria a causa de la instal·lació de granges llagostineres.

Per aportar nous llagostins a les granges s’han de capturar larves o femelles que portin ous (tot i que s’està començant a aconseguir que es reprodueixin a la piscina), la qual cosa fa decrementar la quantitat de llagostins que estaran disponibles al mar per als pescadors locals. S’ha calculat que per cada larva capturada es maten 100 altres peixos.

Les granges generen com a residu una gran quantitat de matèria orgànica que desequilibra l’àrea marina on va a parar. Les piscines s’han de reomplir regularment amb aigua nova.

¿Qui sap què hi ha al pinso amb què s’alimenten els llagostins? Potser ni els que el fabriquen. El que és sabut és que conté farina de peix, que no és precisament la dieta natural dels llagostins. Calen 90 tones de peix convertit en farina per produir 30 tones de llagostí.

La cria de llagostins és un dels cultius on es fan servir més pesticides, antibiòtics, immunoestimulants, etc. Als llagostins hi poden quedar residus de tots aquests productes, gens saludables. El cloranfenicol és un antibiòtic que està prohibit perquè pot provocar una varietat mortal d’anèmia en els humans però que s’usa habitualment perquè no s’ha trobat cap altra manera de combatre algunes epidèmies a les piscines.

Els pescadors han d’incrementar la quantitat que pesquen per poder competir en preu amb els llagostins de granja, i això empeny cap a la sobreexplotació del mar.

Les granges de llagostins eliminen els peixos dels manglars, amb la qual cosa els habitants de la zona es queden sense la seva principal font de proteïnes animals. A més no tenen accés als llagostins criats perquè la major part va cap a països del Nord.

Per instal·lar granges de llagostins s’han robat terres amb violència i assassinats; hi ha hagut morts en almenys 11 països.

Aquestes piscines tenen una vida de 3-10 anys (perquè les restes d’antibiòtics, menjar, sal, etc., les fan inhabitables); a l’Equador el 90% de les que s’han construït ja estan tancades.

L’aparició de l’aqüicultura els anys 70 prometia un salari als “pobres pescadors” de les zones costaneres. Trenta anys després, aquesta gent es troba que amb els diners que guanya pot comprar menys peix que el que abans pescava i a sobre ara no en pot anar a buscar al manglar perquè ja no n’hi ha. A més, els diners que guanya depenen de factors com ara que a Occident passi la moda dels llagostins, que hi hagi una crisi econòmica, que hi hagi una epidèmia incontrolable (el 99 a l’Equador hi va haver un atac d’un virus que va fer baixar les vendes a menys de la meitat) o senzillament que la piscina s’esgoti.

Llagostins pescats

Quan s’obtenen directament del mar, els llagostins es pesquen usant la tècnica de l’arrossegament: es fa arribar la xarxa fins al fons i es va arrossegant, amb la qual cosa es captura a més tota mena de fauna marina, cries incloses. Es calcula que amb cada quilo de llagostins la xarxa d’endu també entre 5 i 10 quilos d’altres espècies. Tots aquests peixos extra moren i es llencen per la borda; es calcula que la pesca de llagostins és responsable d’un terç de tot el peix que es llença per la borda en la pesca mundial. És impossible determinar l’efecte d’aquesta massacre massiva sobre l’ecosistema marí.

Segons la FAO és molt fàcil observar que molts llagostins es pesquen incomplint alguna llei.

La pesca massiva de llagostins també deixa els pescadors locals sense la principal font de proteïnes animals.

D’altra banda, el transport de llagostins en fred d’un cap a l’altre del món, ja siguin pescats o criats, implica un consum energètic fabulós.

Totes aquestes problemàtiques són reconegudes per la FAO, l’administració d’alimentació i agricultura de les Nacions Unides, que ha elaborat diversos informes sobre la situació i ha redactat un codi de conducta per controlar els impactes ecosocials de la pesca i el cultiu de llagostins. La convenció internacional Ramsar exigeix una moratòria a l’obertura de noves granges fins que no se n’hagin avaluat els impactes més a fons. Tot és paper mullat: la indústria llagostinera es continua expandint, en bona part gràcies a les subvencions que rep del Banc Mundial.

Alguns problemes de fons

No és que siguem especialment pocatraça amb els llagostins; es tracta de trets genèrics de la nostra cultura:

Com més barat, millor És potser la nostra llei més universal. Per això és més prioritari produir massivament (per minimitzar el cost per unitat) que adequar el ritme de producció al dels ecosistemes, i es prescindeix de coses que tenen un cost econòmic com ara aplicar mesures de reducció d’impacte ambiental o remunerar correctament la mà d’obra.

Per art de màgia Valorem com a positiu que els consumidors no ens haguem d’ocupar del que ha passat abans que els productes “apareguin” al prestatge sinó únicament de tenir diners per comprar-los. Això ens fa oblidar que per obtenir qualsevol recurs depenem inexorablement dels ecosistemes, afavoreix l’ús de formes de producció que en cas de ser conegudes públicament serien rebutjades, i dificulta detectar signes d’esgotament dels ecosistemes amb prou antelació com per evitar arribar a situacions irreversibles.

“Desenvolupament” El contacte directe amb la natura es menyspreua perquè es creu que va contra el desenvolupament (per exemple, està més ben vist tenir diners per comprar llagostins que pescar-los directament). És un dogma que s’aplica per sistema, no és habitual tenir en compte que cada situació concreta es pot valorar de manera diferent.

Què podem fer com a consumidors

Segons el catedràtic d'economia ecològica Joan Martínez Alier, Els consumidors de llagostins cultivats que viuen als Estats Units, Europa o Japó tenen una responsabilitat moral per aquesta destrucció d’ecosistemes i de subsistència humana. Certament, totes aquestes situacions són alhora efecte i causa de la gran quantitat de llagostins que consumim, i els ciutadans espanyols hi tenim força a dir: som el tercer país del món en volum d’importacions, darrera dels Estats Units i el Japó.

Tornem a fer dels llagostins un article per gaudir-ne només les ocasions especials, així de passada fem que siguin realment especials.

Comprem només llagostins pescats als nostres mars (que no són ni una quarta part dels que trobem al mercat). La llei obliga les peixateries a indicar l’origen de tots els productes marins i si són pescats o criats; reclamem-ho si no ens ho diuen (la llei és molt recent).

Preguntem-nos també per la forma de producció de les gambes (moltes es pesquen industrialment a l’Argentina) i en general de qualsevol producte.

Apliquem tot això tant a casa com als restaurants
.