TÉ RES A VEURE UNA RACIÓ DE POP AMB UN CAYUCO?

Ho sap tothom: un cayuco és una barca en la qual persones subsaharianes emigrants arriben (o no arriben) a les costes canàries. No tenen feina als seus països pel subdesenvolupament i vénen a provar sort a Europa. Tan senzill com això? En aquest text trobarem explicacions que no solen sortir als telenotícies. Com ara que un cayuco és la barca tradicional dels pescadors del Senegal i Mauritània, o que aquests cayucos tenen alguna cosa a veure amb l'abundant aprovisionament de les nostres peixateries.

És lògic!

Amidou Fall forma part des de fa tres anys de la tripulació d'un petit pesquer artesanal d’A Coruña; hi va trobar la feina amb l'ajuda de l'organització gallega Ecodesarrrollo Gaia.¹ Abans havia tingut altres ocupacions, com la de venedor ambulant a la platja, però l'activitat laboral que des de nen havia conegut, allà al Senegal, és al mar: Amidou pertany a l'ètnia lebou, que mil·lenàriament ha desenvolupat la seva vida, la seva cultura i la seva economia al voltant de la pesca.

Parlant sobre la creixent escassetat de peix, el representant de la Generalitat en un congrés del món pesquer català proposava, com una de les mesures a prendre, que les confraries limitessin les captures en funció de la demanda del mercat.

I la demanda creix, com sempre, i ve sobretot dels països industrialitzats, que consumeixen entre el doble i el triple de peix per capita que la resta del món (la Xina a part). Vegem com podem satisfer-la.

El sistema legal mundial d'aigües nacionals estableix que a les franges costaneres, en general fins a 200 milles de la costa, cada país té sobirania per administrar la pesca cenyint-se als nivells màxims d'extracció que els seus propis comitès científics estableixin de cara a la sostenibilitat. Els caladors de les aigües europees (la Unió Europea forma una sola jurisdicció en matèria de pesca) estan al seu nivell màxim d'explotació (o més aviat per damunt) des de fa ja dècades. En canvi, molts països del Sud no han consumit històricament tot el peix que hi ha a les seves aigües.²

Què podem fer? Resposta “lògica”: establim unes regles del joc per les quals puguem portar cap aquí el que allà no es consumeix.

Això és el que va fer la Convenció del Mar, del 1982, que estableix que qualsevol país ha de posar a la disposició de flotes estrangeres el peix que la seva flota pròpia no arribi a pescar, sempre que no se sobrepassi el màxim d'explotació sostenible. Mitjançant les famoses negociacions pesqueres, locals i estrangers es posaran d'acord en les quantitats de peix i diners que bescanviaran. Cada país reservarà la franja més pròxima a la costa, fins a 5 o 12 milles segons el cas, només per a les seves flotes locals.

Una altra via per la qual ens arriba peix des de la perifèria són les exportacions, cada cop més fàcils amb la progressiva liberalització dels mercats internacionals via Organització Mundial del Comerç. Molt sovint les empreses pesqueres que exporten són de capital estranger o mixt.

Tot aquest marc es veu com una lògica on tots guanyen: si el Sud exporta o deixa pescar aquest peix en comptes de deixar-lo allà, obtindrà a canvi uns diners que li aniran molt bé per sortir del subdesenvolupament que comporta, entre altres coses, que la seva gent hagi d'emigrar.

Vegem com s'ha materialitzat aquesta lògica, per exemple, a l'Àfrica subsahariana, una de les pesqueries més importants del món. Allí els vaixells europeus capturen sis vegades i mitja més peix que les flotes locals.³ La Unió Europea (UE) es gasta en els acords un terç del pressupost de pesca; a canvi tenim totes les peixateries ben abastides d'aquest element tan propi de la dieta mediterrània que ens proporciona Omega3 per contraatacar els nostres nivells de colesterol. D'altra banda les exportacions des de països en desenvolupament s'han multiplicat per cinc entre 1984 i 2004, i els ingressos que els aporten superen amb moltíssima diferència el que ingressen per altres exportacions tradicionals (cafè, cautxú, sucre...).⁴ Al Senegal i Mauritània gairebé la meitat de totes les exportacions són de peix.

Cal tenir present que aquests fluxos Sud–Nord es donen en un context de poder desigual a diferents escales (pressions país ric-país pobre, falta de control i investigació pesquera, corrupció dintre de les elits locals...). Per exemple, la temptació d'entrar en aquesta sucosa lògica és gran per a alguns governs, tant que allò del límit d'extracció sostenible pot quedar oblidat. Líbia ha ofert a la UE per a l'acord pesquer 10 vegades més peix que el recomanat pels biòlegs. Europa ho ha rebutjat; com explica el comissari d'acords pesquers, és la primera vegada que es rebutja un acord en què s’ofereix més del que es demana.⁵

Alguna cosa falla

A Europa, l'entrada de peix llunyà té l'efecte col·lateral de fer caure els preus a les nostres llotges, on venen els pescadors de litoral, cosa que els posa difícil arribar a fi de mes. Això pot comportar un increment del seu volum de captures, i això implica més pressió sobre unes aigües que, com hem vist, ja estan molt explotades.

En qualsevol cas, Europa està important un 60% del peix que consumeix⁶ i les flotes litorals no poden abastir aquestes quantitats ni de bon tros; dintre de la lògica del joc, cal assumir aquest efecte col·lateral.

Quant als fruits que el Sud treu d'aquestes regles de joc, tampoc tot són bones notícies. Trobem, per exemple, aquesta dada: en alguns països de l’Àfrica, la disponibilitat de peix per capita ha disminuït entre els anys 70 i els 90.⁴ En un dels informes del Banc Mundial se'ns dóna un diagnòstic més general: que la pressió pesquera internacional ha empobrit alarmantment els caladors [africans] fins a produir escassetat de peix als mercats locals.³

Als mercats locals? El tracte era que només es portaria el que la demanda local no necessités! Què falla? Sobre el paper, la Convenció del Mar pot ser un bon marc de gestió dels recursos marins davant l'expansió històrica de les flotes d'altura i de la pesca il·legal,⁷ i una gestió pública és preferible a acords privats que poguessin signar directament les multinacionals pesqueres. No obstant això, a la pràctica la situació és complexa i apareixen dificultats.

D'una banda hi ha el fet que al mar no hi ha barreres, de manera que les abundants captures dels bucs industrials estrangers afecta les poblacions de peix de la franja reservada a les flotes locals; en només cinc anys (del 92 al 97) la captura de pop a la zona del Senegal i Mauritània es va reduir gairebé a la meitat (de 35.000 a 20.000 tones). Una caiguda com aquesta pot deixar sense feina molts pescadors; a Mauritània, dels 5.000 pescadors de pop que havia el 1996 es va passar a 1.800 el 2001.³

Els grans arrossegadors apareixen a l'horitzó i amb ells, a poc a poc, desapareixen els peixos que Amidou i els seus pescaven gairebé a mà just a tocar de casa seva. En un moment determinat, Amidou es va adonar que, ja definitivament, com a pescador no hi havia futur al seu país i es va enrolar en els mateixos vaixells industrials que exhaurien la seva costa. Allí va veure amb els seus ulls com centenars de tones de peix suposadament no comercial es llançaven per la borda. Una de les vegades que el vaixell va tocar port espanyol, el va abandonar.

Altres companys seus s'aventuren en un periple de dotze a quinze dies en els cayucos fins a Angola, on els bancs de peixos encara abunden. Uns altres opten per un recorregut igualment perillós però que es recorre en la meitat de temps: 2.000 quilòmetres fins a la illes Canàries. Potser trobaran feina en algun arrossegador que, qui sap, potser anirà a pescar al Senegal...

D'altra banda, també passa que alguns vaixells estrangers penetren il•legalment en les franges reservades als locals, cosa que origina una tensió diària entre les flotes; en dos anys, 50 pescadors artesanals senegalesos han mort per  “accidents” amb la flota industrial.⁸

Amidou, com altres, va veure desaparèixer un dels seus germans abordat per un immens arrossegador mentre dormia embolicat amb les xarxes per no caure del cayuco. L’arrossegador, que havia penetrat il·legalment a la franja reservada a la pesca artesanal, anava pescant a marxa lenta i amb els llums apagats perquè la seva presència no fos detectada.

I finalment tenim el fet que la tendència a exportar el peix pot deixar sense proveïment les poblacions locals. És el cas, per exemple, de les poblacions pesqueres que envolten el llac Victòria i que viuen gairebé exclusivament de pescar perca del Nil per ser exportada al Nord. En aquest cas, la part de peix que es queden per a ells són milers d'espines amb alguna resta de cua i cap assecades al sol i condimentades per un eixam de mosques, tal com ens va mostrar el documental El malson de Darwin que va recórrer Europa igual que ho fa la perca diàriament en avions.

Què podem dir quant al  “desenvolupament” facilitat pels ingressos derivats de totes aquestes vendes de peix? Hi ha seriosos dubtes sobre el benefici que puguin aportar al gruix de la població, si s'ha de jutjar per testimoniatges com el del documental que esmentàvem o pels impactes de la cria industrial de salmó a l'Amèrica Llatina (vegeu el vincle sobre piscifactories al paràgraf següent). D'altra banda, està establert que els acords pesquers incloguin una partida específica d'ajudes al desenvolupament pesquer local (millora de la flota, recerca, capacitat de control i seguiment de les seves aigües, etc.) però són marginals sobre la suma total: a Guinea Bissau un 6%, a Mauritània un 2%.⁹

Segons un informe encarregat pel Parlament Europeu el 1997, els acords no contribueixen en res al desenvolupament de la indústria autòctona de la pesca ni afavoreixen l'arrencada econòmica. [..] De fet, contribueixen a la inestabilitat econòmica, als conflictes lligats a l'accés als recursos i a l’emigració forçada dels treballadors de la pesca.

Canviant les regles, canviant la lògica: prou de contradiccions

L’any 2001, la Comissió Europea sens dubte havia llegit aquest informe, però no el va atendre. En les seves negociacions amb Mauritània, va condicionar la seva ajuda al fet que el país africà deixés pescar en les seves aigües l’Atlantic Dawn, un mastodòntic pesquer irlandès de 144 metres d'eslora dotat d'una xarxa de ròssec de 600 x 100 metres, l'activitat del qual havia estat prohibida en aigües comunitàries; allà ha capturat cada dia tant peix com 3.000 piragües locals. La tardor passada va ser multat amb gairebé 100.000 dòlars per pescar en una zona prohibida. El vaixell, per cert, s'havia construït amb subsidis europeus. Després que la població de pop caigués gairebé a la meitat en cinc anys, Europa va exigir al Senegal, en el següent acord pesquer, que autoritzés un augment del 60% en les seves captures.³

A la vista dels fets, la intuïció ens diu que alguna cosa falla des de l'arrel en el plantejament. Tornem al principi: I la demanda creix, com sempre. No seria millor reduir aquesta demanda? Durant la nostra investigació hem suggerit aquesta possibilitat a un dels experts consultats. La seva resposta va ser, de nou, “lògica”: Per què reduir el consum? No entenc quin benefici se’n trauria, hi hauria una baixada dels preus que causaria l'efecte contrari.

Efectivament, la conseqüència immediata seria que els pescadors augmentarien encara més la seva pressió sobre els mars. Tot i això, seguir dintre d'aquesta lògica és sens dubte insostenible i injust, i la crisi per al sector arribarà tard o d'hora. Hem de mirar més enllà de les dificultats a curt termini i buscar altres maneres d’organitzar-nos.

Per exemple potenciar aquella flota que, a més de ser socialment molt important, genera menys sobreexplotació: la de petita escala. Però les subvencions no semblen anar per aquest camí: Europa ha gastat el triple en subvencions a la construcció de vaixells grans que a la de vaixells petits. El 30% dels grans arrossegadors rep subvencions; en canvi, dels vaixells artesanals modernitzats només en subvencionem un 7%.

El Fòrum Mundial de Pescadors aglutina pescadors artesanals de tot el món. Ells plantegen les respostes des d’una altra lògica, la de la sobirania alimentària: partir de com satisfer necessitats locals amb els recursos locals. No és una resposta absoluta, però sí que canvia el punt de partida i les prioritats.

En el cas de la pesca, una gestió global és especialment difícil: els mars no són estancs, l’alta mar és molt lluny... Les comunitats pesqueres –les confraries en el cas espanyol– tenen eines per fer una explotació sostenible dels seus recursos, tal com han fet eficaçment al llarg dels segles. Amb la industrialització, que hipertrofia la nostra capacitat, cal repensar com aplicar el mateix mètode a la nova realitat. El coneixement directe i profund del mar i les seves poblacions, l’autoregulació de les hores de pesca o els aturs estacionals, el control dels uns sobre els altres, el paper que hi té la llotja on tots han de vendre (a Catalunya, per exemple, l'últim que desembarca és l'últim que ven, cosa que ajuda a no pescar més estona del compte), els vincles socials... són elements que tenen una eficàcia que difícilment poden igualar les administracions des de Brussel•les, Madrid o Barcelona.