De cara a la fabricació de paper es conreen intensivament dues espècies d’arbres: l’eucaliptus globulus i el pinus radiata, originaris d'Austràlia i de Califòrnia respectivament. Són arbres que creixen molt de pressa i que des que se’n va impulsar la creació de plantacions, fa uns seixanta anys, s'han introduït a molts llocs del món.
Les plantacions ocupen una proporció moderada de la superfície forestal en països de la ribera mediterrània nord (15% a Espanya, 10% a França, 7% a Itàlia) però aquesta taxa es dispara significativament en països àrids de la ribera sud, per exemple a Tunísia és del 69% o a Egipte1del 100%.
Des del punt de vista ambiental, la principal virtut de les plantacions és que segresten CO2. Al costat dels defectes trobem els propis de qualsevol monocultiu intensiu: intoxicació de les poblacions vegetals i animals veïnes i contaminació de les aigües i els sòls per l'ús de fitosanitaris, pèrdua de biodiversitat, vulnerabilitat a plagues, esgotament de nutrients... Com en altres camps, ja s’estan conreant arbres transgènics. Les espècies que es planten, que com dèiem són exòtiques a la majoria de llocs, poden ”escapar-se” de les plantacions i conquerir els ecosistemes veïns, per ser de creixement ràpid i resistents a condicions ambientals adverses. A la regió espanyola de Galícia, l'eucaliptus ha passat d'ocupar el 7% de la superfície del parc natural de Les Garrotxes d’Eume, als anys 50, a ocupar-ne el 20% a l'actualitat.
Els arbres de les plantacions “beuen” molta aigua. Això no
representa cap problema en zones molt plujoses o poc habitades, però si
la plantació s'instal·la en llocs no tan rics en aigua o en els quals
l'aigua ja està essent utilitzada per algú, apareixen conflictes. Un
estudi fet en una zona de Sud-àfrica mostra que els cursos d'aigua
s'assequen després de 8 anys de plantacions d'eucaliptus i després de
12 anys en el cas dels pins, i aquests corrents d'aigua no es tornen a
recuperar fins a cinc anys després d'haver-les tallat. Des d'una
comarca colombiana a la qual s'han instal·lat plantacions al costat de
les terres que conrea la gent del poble ens expliquen això: Estem [envoltats per] un cultiu
de pi, i enmig d'aquestes arrels jo no podré sembrar una mata de blat
de moro perquè no se'm farà. El camperol [..] acaba regalant
[la terra] pràcticament a l'empresa perquè el que li ofereixen és molt
mínim i no té on reubicar-se, ni podrà sobreviure al poble
amb els pocs diners que li donin per això. En conseqüència hi ha un
desplaçament, sense obligar-nos a res, però de manera molt intel·ligent
aconsegueixen treure al camperol del seu territori. [..] Estem canviant
aigua, amb tota la riquesa que té per a la vida i per a nosaltres, per
pasta de paper.2
Les grans multinacionals forestals i papereres estan expandint les
àrees de plantacions que tenen al Sud; entre les més
poderoses hi ha Botnia, UPM-Kymmene, Stora Enso, Àsia Pulp and Paper o
la espanyola Ence. A moltes d'aquestes plantacions es donen el conjunt
de problemàtiques socials típiques de les explotacions de matèries
primeres governades per grans poders empresarials, que es caracteritzen
per l'abús de poder i la falta de respecte per les poblacions locals:
apropiar-se indegudament de terres, no deixar participar a les
poblacions locals en la presa de decisions, imposar condicions abusives
als llocs de treball (encara que les plantacions no en generen massa,
només al moment de ser establertes), impedir o dificultar que la gent
del lloc accedeixi als recursos naturals de la zona...
Tot això fa que, al Sud, les plantacions siguin vistes per les
poblacions locals afectades com a font de degradació i de competència
amb el teixit econòmic i social tradicional. Els indígenes maputxes de
Xile anomenen a les plantacions “soldats plantats”, perquè són verdes,
estan en files i avancen. A Brasil les anomenen “deserts verds”, i a
Sud-àfrica “càncer verd”. Segurament aquestes persones no utilitzaran
la majoria de les pastes de paper que sortiran dels arbres que els
roben els recursos.