Consum i producció sostenibles a la Mediterrània

Avui dia, és un fet comunament acceptat que els patrons de consum intensiu de recursos i de producció en els quals es basa el model de desenvolupament actual són insostenibles. Per mantenir aquests patrons, s’ha estimat que l’any 2100 caldran els recursos de quatre vegades el nostre planeta. A més, aquest model de desenvolupament depèn d’un sistema energètic que es basa en gran mesura en l’ús de combustibles fòssils —la principal font de gasos d’efecte d’hivernacle responsables del canvi climàtic i de conflictes internacionals. Així doncs, cal redefinir aquests patrons de consum i producció insostenibles per donar pas a models de desenvolupament que s’adaptin a la capacitat dels ecosistemes i que siguin baixos en emissions de carboni.

A la Mediterrània, el canvi cap a un consum i una producció sostenibles i, per tant, la separació del desenvolupament de la degradació del medi ambient i l’exhauriment dels recursos, es converteix en una necessitat urgent a causa de la pressió que el desenvolupament econòmic de 21 països d’aquesta regió està exercint sobre el medi ambient local. Aquesta pressió es caracteritza i està afectada per l’escassetat d’aigua, el creixement demogràfic i la ràpida urbanització de les zones costaneres, l’augment de la generació de residus, el canvi climàtic i el turisme de masses.

És evident que les tendències de consum i producció actuals són la causa principal de la degradació ambiental de la regió. En aquest sentit, la petjada ecològica de cada país mediterrani, sense excepcions, presenta un dèficit ecològic, cosa que significa que el capital ambiental de cada país es consumeix més ràpid del que és capaç de renovar-se.

De la mateixa manera, els països comparteixen responsabilitats diferents, però comunes. Les xifres parlen per si soles: França, Espanya, Itàlia i Grècia són responsables de generar aproximadament el 90% del total de residus perillosos (20 milions de tones) i el 70% del total de diòxid de carboni (CO2) de la regió; les quantitats més elevades de residus plàstics a escala mundial (1.935 unitats/km2) es troben al fons marí de la zona nord-oest del mar Mediterrani, a prop de les costes de França, Espanya i Itàlia. No obstant això, malgrat les diferències existents entre els països del nord de la Mediterrània (PNM) i els països del sud i de l’est de la Mediterrània (PSEM), pel que fa a la seva contribució a la degradació ambiental, les estadístiques mostren un ràpid creixement en els PSEM, tant respecte a les tendències de consum de recursos (per exemple, el consum d’electricitat als PSEM es podria triplicar el 2025) com a la generació de contaminació (per exemple, la generació de residus es triplicarà als PSEM, mentre que als PNM es duplicarà). Pel que fa a la generació de contaminació, encara queden buits d’informació importants que dificulten fer una anàlisi exhaustiva de l’estat i les tendències d’aquest fenomen als PSEM. Això no obstant, s’espera un augment dels riscos relacionats amb la contaminació en aquests països, atès el potent creixement industrial que es preveu que hi tingui lloc perquè puguin satisfer els requisits deguts al creixement demogràfic i a l’augment del nivell de vida (per exemple, la producció d’acer podria arribar als 50 milions de tones l’any 2025 i la producció de ciment augmentar en més del 150%).

Per tant, invertir les tendències que posen en perill l’estabilitat social, ambiental i econòmica de la regió mediterrània només serà possible si s’emprenen accions per modificar els patrons de consum i producció insostenibles a tots els països de la Mediterrània.